Al llarg de la vida ens trobem amb múltiples pèrdues, des de la mort d’éssers estimats, a la mort de mascotes, pèrdua de treballs, ruptures de parella, canvis de residència, etc. Viure pèrdues és molt més freqüent del que pensem, de fet és una part inevitable de la nostra vida, i tot tipus de pèrdua mereix la nostra atenció.

El dol és un procés d’elaboració,natural i adaptatiu, que consisteix en la integració de l’experiència de pèrdua, al final de la qual, porta a la persona a experimentar un canvi profund en la seva identitat.

S’ha escrit molt sobre el dol i coexisteixen diferents models explicatius, ens quedarem amb el model de tasques/necessitats del dol el qual considera l’elaboració del dol com un procés durant el qual la persona té diferents necessitats i tasques que resoldre per avançar.

En un primer moment ens trobem amb l’etapa d’atordiment i xoc. És quan la persona rep la notícia, la commoció de l’impacte amenaça la capacitat de reacció de la persona, per la qual cosa s’engeguen reaccions tals com a atordiment, incredulitat, negació, confusió, etc. La funció d’aquestes reaccions és mitigar l’input de la notícia per preservar la nostra integritat. En un altre extrem també es poden donar reaccions agudes de plor, desesperació, etc de fet no és estrany que ambdues reaccions coexisteixin, ja que oscil•lar entre mecanismes d’evitació i d’aproximació és l’intent de manejar el que sentim. Per tant la tasca principal d’aquesta etapa és manejar els aspectes més traumàtics de la pèrdua.

Passat un temps (dies, setmanes o mesos), apareix l’etapa d’evitació i negació. Ara apareixen maniobres inconscients per fer de barrera protectora davant l’impacte del dolor. Es pot reaccionar negant els fets, minimitzant-los, o bé mantenint-se molt activat/a, experimentar una culpa excessiva o rumiacions obsessives, etc. Aquestes estratègies inconscients de rebuig-evitació permeten una assimilació més progressiva de la dolorosa realitat. La tasca principal d’aquesta etapa consisteix en anar dissolent progressivament les estratègies protectores de distorsió-evitació i anar augmentant la tolerància al dolor.

A mesura que va disminuint la necessitat d’evitar i rebutjar la persona es va sentint més preparada per afrontar la realitat. És l’etapa de connexió i integració, ara s’engeguen respostes d’afrontament orientades a connectar amb la realitat (dolor, tristesa, culpa, parlar de la relació, abandonar-se al dolor, realitzar rituals de connexió com visitar llocs associats al ésser estimat, etc). Aquestes respostes permeten portar a la consciencia aspectes de la relació amb l’ésser perdut i explorar-los amb l’objectiu d’assimilar la vivència i dotar-la de significació emocional i cognitiva.

Finalment, si s’han anat elaborant progressivament els aspectes més traumàtics, defensius i relacionals arribem a l’etapa de creixement i transformació, en la qual es va produint una reorganització del nostre món intern en relació amb el ser estimat perdut, a un mateix i a la vida en general. De manera que en un dol elaborat la persona ha d’haver anat més enllà del seu estat anterior i convertir de forma natural aquesta experiència en un creixement personal. En aquesta etapa final algunes de les creences o esquemes nuclears que teníem es veuen substituïts per noves creences que incorporin la significació emocional de la pèrdua.

Teresa Jounou